Ja ho diuen ja que els amics de veritat només es poden comptar amb una mà.
Després de cumplir els 30 aquesta mà, cada vegada s’ha fet i es fa més petita… gent que penses que encara hi és però un dia entens, de sobte, que ja no. Gent que decideixes fer fora de la teva mà perquè et fa mal o te n’ha fet.
Conspiracions, retrets, malsentesos i ferides que no es curen ni amb el temps. Secrets que a altres se’ls escapen i que et poden arruinar una nit. Però tot et curteix i inequivocament et fa més forta.
Jo intento fer-ho el millor que sé, de veritat que a alguns, i sobretot a algunes, els ho pot no semblar, però ho intento.
Potser tinc una idea romàntica del què significa l’amistat. L’amistat no és el like a facebook o sortir de festa. L’amistat per a mi és sentir que uns i altres et demostren que compten amb tu, igual que tu demostres que comptes amb uns i altres. Petits gestos que t’alegren el dia i et fan sentir que formes part de la vida d’altres igual que ells formen part de la teva.
Un savi molt pacient sempre em diu: has de fer les coses esperant res a canvi. No pretinguis que tothom faci el què tu fas. I és veritat, però penso que només demanar i no rebre equival a ser tan egoïsta com només rebre i no demanar mai.
Evidentment això és què jo penso. Ni culpo ni m’eximeixo de culpa…
Amb tot, també deixeu-me dir, que encara conservo el més preuat de tot plegat: una gran família, un nòvio que ho és tot i sí, alguns pocs amics (els què em caben a una sola mà) que encara que siguin a l’altra punta del món, m’alegren el dia amb un watsap. Amics que quan els necessito de veritat apareixen de sota la pedra on s’amagaven. Tots tenim la nostra vida i tots estem ocupats, però va per ells. Ja saben qui són.
