Sona la primera Amparito a la plaça de la Font després del Pregó. Les tres parelles de Gegants de la ciutat esperen impertèrrits que acabin els músics per a començar amb l’Arrencada.
La gent dempeus té ganes de començar la festa major.Nens impacients, adults divertits i avis bailongos. Enmig de tot la meva família, amics i saludats.
La festa major ÉS de la gent.
Gent que fa soroll i nens petits que a braços dels adults canten el LOLOLÓ.
El lololó és l’Amparito.
Sabeu que si busqueu Santa Tecla a wikipèdia, la nostra Patrona hi apareix amb vel? He procurat ser respectuosa i inclusiva. I no, no hi surt tothom que hi podria sortir, hi surt la gent que per a mi és Santa Tecla.
És el meu punt de vista.
Amb la bandera de Tarragona i tot de tarragonins i tarragonines orgullosos de ser-ho.
També algún turista i algún personatge que s’ha escapat dels contes.
Si ensenyem amb alegria i paciència als de fora la nostra llengua i la nostra cultura no hi haurà espai per l’odi, el racisme i la xenofòbia. O això és el què jo vull creure.
Us deixo aquí el text que vaig llegir el dia de la presentació. Gràcies per llegir!
Doncs per fi us puc ensenyar en detall el cartell de SantaTecla25!!
Han estat molts mesos de treball. De dubtes. De pors. d’alegria i orgull.
De flipar ‘quèfort quèfort quèfort’.
Agrair a l’Ajuntament per encarregar-m’ho!
Gràcies a amics i família que han sostingut tot plegat.
A mis amiguis de @aitarragona que em van dir la frase clau: ‘torna a ser tu i explica la teva festa’.
A les Tecletes pel brindis!
A Marido, per tot.
Als meus fills que han aguantat que anés cansada, malhumorada, agobiada i mil emocions més.
No hi surt tothom que podria sortir, però sí els què per a mi signifiquen Santa Tecla.
Veureu, per a mi, no és només la festa major.
És la meva família. Amb qui quedo per veure tots els actes.
És perseguir la Júlia amb els cercolets, quedar amb els Rubios per veure l’Arrencada de Gegants, trobar-me amb els Pares per veure el seguici amagats dels petardos a Merceria i ballar l’Amparito amb els Tiets i la Roser al vermut de la Plaça de les Cols.
És anar a la Baixada de la mà de Marido i veure l’Entrada del Braç amb la Tini dormida als meus braços (‘corre, desperta que això ho has de veure’).
És la música; és la gent.
Trobar-te amics i ballar i menjar patates i gelats; és esperar d’empeus amb el Guillu incansable i emocionat.
És anar a veure els castells, plorar amb l’entrada del braç a la Catedral i corre per veure com arriben a la Plaça de la Font els Pilars caminant.
És menjar canalons i anar a veure la primera representació de Dames i vells, ‘que surt el Marcel!’.
SantaTecla és bogeria. I és que els tarragonins i tarragonines la sentim molt a pell.
I jo, ja en tenia ganes de fer el cartell, collons!
