El post més difícil. Tanco la paradeta (per un temps indefinit).

Fa 15 anys que vaig crear un fotolog i un blog a blogspot que es deien anduluplandu. Cinc anys després vaig registrar el nom de marca i vaig buscar un gestor de confiança, l’Arnau, i decidir muntar una empresa. Una empresa que ha anat evolucionant i ha anat canviant, igual que ho he fet jo.

Un nom que em remet a una infància feliç de cireres i bàsquet, quan jugava amb els meus germans, i en especial quan cantava amb la meva germana, dotze anys més gran que jo.

Al començament escrivia molt i feia fotos. Després el blog va donar pas al meu primer web amb dreamweaver, una manera de mostrar les meves primeres feines d’aprenent de disseny gràfic. I amb el temps, un wordpress que poc a poc ha anat mutant cap a la il·lustració. El què anduluplandu ha estat els últims anys.

De vegades els somnis es compleixen i jo sempre havia somiat publicar un llibre i fer productes que la gent vulgués comprar. N’he il·lustrat tres de llibres i he venut els meus dibuixos a botigues i també a la meva botiga online. Em feu feliç quan em dieu que teniu el pòster del seguici o làmines o totebags meves!

Sempre he convinat anduluplandu amb altres feines que, a més a més a de donar-me una tranquil·litat econòmica, m’han ajudat a entendre com funciona el mercat laboral, com parlar als clients, com ser administrativa, ser el departament de marketing, directora creativa, gerent, gestora, secretària… ser el TOT de la meva pròpia marca. Ningú neix ensenyat, i a base d’hòsties, ja us dic que se n’aprén.

Una temporada he tingut ajuda, la meva amiga Núria em va permetre posar ordre a la voràgine de productes que venia a les botigues. Boniques col·laboracions amb la Georgina, l’Assumpció, el Melcior, la Míriam, la Marta i la Gemma i la Sònia. Gràcies per confiar en mis cosas. I gràcies que no hi caben aquí a mi Txomin, que m’ha ajudat a no rendir-me i a posar ordre a la meva presència online.

No és fàcil tenir dues feines. O més ben dit, una feina que t’encanta i una passió que estimes com si fos un fill. Haver de fer  malabars amb les (poques) hores que té un dia quan només érem dos i ara que som tres, ni us explico.

Haver tingut un fill no és el motiu de tancar. No l’és. S’ajunten diversos factors que tampoc caldria detallar aquí… però ho resumiré dient que en aquesta merda de país és molt, molt difícil ser autònoma, i molt més encara mamautònoma. No disposo dels diners, el temps ni l’energia per a seguir lluitant.

Anduluplandu empresa, tanca. Però no anduluplandu artista. A partir d’ara no podré vendre ni oferir serveis. Però prometo que seguiré aprenent a dibuixar. Seguiré estant present a les xarxes, perquè m’agrada, tot i que permeteu-me uns dies de dol. Estic molt trista. Estic molt descebuda amb el sistema. Ara entenc en Pep Guardiola, quan deia allò que deixava el Barça perquè s’havia desinflat…

Penso que m’anirà bé parar i centrar-me en la meva tasca de docent a l’EADTarragona. Ara és el què em ve més de gust. També dedicar més temps de qualitat al pinxupetit i a marido. Aquest any ha estat un bon any, personal i anduluplandu. He pogut col·laborar amb projectes preciosos, com l’exposició Simbiosi, la campanya de Sant Jordi per Laie, la Caminada de la Llum per Vicente Ferrer a l’Índia, l’Emocionari del Llop per un CRAI o el cartell de Santa Úrsula de Valls. I algun projecte més que aviat sortirà publicat. Moltes gràcies a tots els què m’heu demanat un retrat il·lustrat, heu comprat la banderola del seguici o làmines, les tote-bags i el body de santatecla, els llibres que he publicat amb Piscina, un petit oceà i l’AMPA Vedruna… i tots i totes els què heu vingut a les meves inauguracions d’exposició i us heu begut els vins que he il·lustrat!

Em deixo coses, segur… són molts anys d’una verborrea creativa engrescadora. Everama, Museum, El Negrito i la Negrita, Gibert, els Porsa, La Brida és bella… entre la molt bona gent que s’ha creuat al meu camí. Moltes vegades m’han preguntat quanta gent treballava a anduluplandu …bé, desvetllo el misteri. Només jo. ha, ha, ha.

Gràcies Juanca, allá donde estés, por esa primera vez, al Ricard Lahoz per haver-me fet  aparèixer a la revista del mes de gener dedicada a les dones del Fet a Tarragona, com a il·lustradora tarragonina. I a les Tecletes que m’han acollit amb els braços oberts i amb qui seguiré col·laborant de forma activa i feliç d’haver-les trobat. Orgullosa de sortir a un llibre recopilatori d’il·lustradores espanyoles. Estic rodejada d’algunes de les meves referents i admirades més top!

Vaig arribant al final d’aquest llençol de comiat, reafirmant que sóc de Tarragona i sóc il·lustradora. Mal que els pesi a algunes persones del blog de Tarragona cultura, on no existim ni jo ni el meu company de vida. Sabem qui hi treballa i sabem que, com som una ciutat petita i rancuniosa, això no canviarà mai. Quina pena.**

Però no vull acabar de males. Vull acabar agraïda. Agraïda a tots aquells que quan veieu galtes pintades penseu en mi i mis dibujaleos.

Jo seguiré dibujaleando, amb els peus a terra però el cap als núvols.

anduluplandu, andulusep, bom bom bom bom, dua nea wandinami, sep, bom bom bom bom, sep sep.

** Al mes de juny les coses estaven així, com les explico. Al mes de novembre, l’Ajuntament de Tarragona es va posar en contacte amb mi, a través de la fantàstica Rosa Comes, i em van incoure com il·lustradora del mes de novembre al seu blog de cultura. Podeu veure l’entrevista i llegir les preguntes que em van fer aquí: https://tgnblog.tarragona.cat/anduluplandu/8475/8475

Estic molt agraïda per aquest reconeixement.