Doncs comença un any nou. I sembla mentida adonar-me que al 2024 he pogut seguir dibuixant a sorbitos. No us negaré que hi ha hagut moments que han estat difícils anímicament.
Però nonews-goodnews així que aquí seguim.
Aquest any espero seguir complint propòsits il·lustres. Si tot va bé a l’abril presento un llibre nou. Un àlbum il·lustrat sobre Perú que estic fent a partir d’un text que ha escrit l’Òscar Fabregat, de l’ONG Mirades del món. Aquesta ONG treballa la integració i l’ajuda emocional de nens i nenes a través del coneixement de diferents cultures a partir de l’art. Tot un honor que hagin pensat en mi i agraïda per la paciència que tenen amb els meus tempos d’entrega…
És un repte perquè era un llibre que demanava dibuixar coses que mai havia dibuixat, com llamas! Però li he trobat el punt i penso que està quedat mono i que acabarà sent un producte bonic que servirà per donar suport a una bona causa.
Aquest any, tinc en ment experimentar més en la creació. Provar noves tècniques i jugar més. M’he comprat colors de fusta bonics. Fa mesos que m’esperen que venci la por (i la mandra).
Però si una cosa tenen en comú tots els artistes que admiro i a qui segueixo la pista, és que sempre destaquen que per a ells, la seva feina és un joc. I que és divertida.
Confesso que, algunes vegades, la meva feina no la sento així.
No és que no m’apassioni el què faig, és que ser mama de dos nens molt petits doncs ho fa tot una mica més cansat. Son font inesgotable d’idees i moments bonics però tota la meva creativitat la destino a ells dos. Cada dia m’invento un porró de contes, jocs, cançons… arribo a la nit fossa. I sé que això passarà i fantassiejo quan seré gran. Aleshores no em farà vergonya i em comportaré com una artista boja amb samarreta de ratlles, els cabells llargs i blancs.
Qué se jo… fantasia.
Projectes a la vista en tinc algun mes, de fet un de dinosàuric, però que encara està molt a les basseroles. I el què havia de ser urgent, ja de moment s’ha aturat … Aquest any passat se m’han esfumat dos projectes que ja havia començat a treballar. I aquesta és una part que mai s’explica… Així que si ha de ser serà. No sé si acabarà passant. Però creuo els dits perquè passi, realment seria un somni.
Us ho diré quan sigui, si és.
Si has arribat fins aquí, gràcies. Gràcies pel teu suport.
Jo no soc una gran influensser a les xarxes socials. No soc cap virtuosa ni acabo de saber on em porta anduluplandu. Però fa uns dies, l’Apanona, una amigui de professió ha decidit deixar en segon pla la seva marca perquè no ha aconseguit fer de la seva passió el seu mitjà de vida. I això fa mal. Perquè ella tot ho fa bonito i sap greu. Però és que és tan difícil… has de tenir en compte tantes coses i totes a la vegada i fer-les bé, que esgota.
Esgota dependere d’un algoritme que no pots controlat per a què et vegin.
Esgota que la gent es pensi que amb Canva i una mica I.A. ja pots vendre un producte il·lustrat.
Esgota viure en una ciutat petita que no es creu el talent que hi té i que sinó tens contactes no existeixies. I no parlo per mi. A Tarragona soc conscient que m’hi he fet un nom. També sabeu que porto +10 anys treballant, muntant eventos, col·laborant amb altres, participant de mogudes diverses… No és fruit d’un dia.
I amb aquestes reflexions per l’any que comença acabo l’entrada.
Cada dia m’agrada més escriure. I tinc diversos textos guardats en un calaix… sona a amença? Un projecte bonic que tinc a futur incert podria ser il·lustrar un text propi. I veure què passa… Sense pressions de data d’entrega ni de pressupost. A veure com es va perfilant l’any i m’ho penso.
Apa, cuideu-vos molt! que la salut és el què importa més. Bé, i l’amor.
Els diners ja mirarem d’on treure’ls. De moment toca seguir treballant.
Bon any nou.
