El Luís de Miguel té un projecte artístic on retrata gent de Tarragona. El projecte es diu Sigular Souls. I fa dues setmanes em va contactar via redes (qui diu que no serveixen per a res?!) per si m’atrevia a posar-me davant de la seva càmera i deixar-me retratar en primer pla i en blanc i negre.
uuuuf.
Jo no coneixia pas la seva feina d’entrada… però vaig mirar-me la seva galeria i vaig pensar: Quin honor formar part d’aquest postureo tarragoní! Entre el Vinyoles, el de la Salut, el Segovia… I després de consultar-ho amb el coixí, vaig dir-li: clar que sí!
A mi em costa que em facin fotos. Suposo que és una mania força habitual. Sóc del riure fàcil i nerviós i al final sempre acabo sortint amb els ulls que semblen dos mitges llunes o ensenyant tota la dentadura com si fos un cavall o fent ganyotes. I encara em veig pitjor ara, que estic enmig del tediós procés de deixar-me crèixer els cabells (altra vegada) i diguem que no seria el meu millor moment.
Tot i això, m’agradaria donar les gràcies al Luís… que tot i al principi posar-me la por al cos i dir-me que no em deixaria vetar cap imatge… La seva feina m’ha deixat sense paraules. M’hi falten unes galtes ben vermelles…^^! però sí, són fotos boniques, netes i on ei! m’hi veig afavorida i tot :p
Reconec que ha tingut paciència amb mi… perquè sí, no ens enganyem… Això és així: si una foto no trasmet, per un gest, una mirada o un cabell indomable, la imatge que tenim de nosaltres mateixos… Ja pot venir qui sigui a dir-me el contrari, que jo pensaré que no surto bé.
Amb tot us animo molt-molt a passar-vos pel seu web i fer un ull a tots els singulars que hem passat per davant del seu objectiu, sense filtres!
luisdemiguelfoto.com/singulars
Podeu veure el seu treball com a fotògraf a:
